Embelesada por el día y por la puesta en escena de las calles,
con sus paradetas de libros y rosas...
Animosamente me dirigí a explorar.
La imaginación no cesa de fantasear.
Puestos de libros donde atesoran historias...
Saboreando todo lo que veía
y es entonces cuando mis páginas en blanco
desean ser redactadas con vivencias soñadas...
Julieta©
Barcelona, 23 de abril.
La ciudad rebosaba vida.
Era Diada de Sant Jordi: libros, rosas y promesas flotaban en el aire como si el mismo día hubiera sido escrito por un poeta.
Mariona caminaba entre puestos llenos de historias, dejando que sus dedos rozaran portadas que parecían llamarla por su nombre.
El sol calentaba sin quemar, y los transeúntes sonreían con ese brillo especial que solo da la literatura compartida.
Fue en un rincón apartado, casi invisible, donde lo encontró: un libro pequeño, encuadernado en cuero antiguo, con un símbolo grabado en la portada.
Un dragón rodeando una rosa.
No tenía autor, título ni precio. Al abrirlo, una hoja distinta al resto se deslizó entre sus dedos. Caligrafía antigua, escrita en un idioma que no podía reconocer... pero que, extrañamente, comprendía.
Esa noche, Mariona regresó a casa con el libro escondido bajo el abrigo. No podía explicarlo, pero sentía que algo se había activado. Como si hubiera abierto una puerta invisible.
A medianoche, guiada por una dirección garabateada en una esquina del manuscrito, llegó al Carrer de les Ànimes.
Una mujer de cabellos blancos la recibió. "Has venido", dijo, como si la esperara desde siempre. Y entonces le habló del libro original, perdido desde 1936. Dividido. Protegido.
Y de los Borradores: seres atrapados entre historias inconclusas, dispuestos a borrar todo lo que no pueden poseer.
Mariona aceptó la misión. Descendió por una escalera secreta hasta un archivo imposible: una biblioteca subterránea donde los libros flotaban y el tiempo no tenía poder.
Allí conoció a Elías, el Guardián del Segundo Umbral. Tenía el rostro marcado por las lecturas y los silencios, y los ojos de quien ha leído cosas que otros olvidaron. Le mostró su propio libro: uno en blanco, que se escribiría con sus decisiones.
Siguiendo una sensación profunda,
Mariona encontró un libro azul sin título. Dentro, recuerdos de su infancia. Un atardecer. Una caja enterrada. Su abuelo. Una frase grabada en tinta dorada le mostró el camino: "La primera llave es memoria.
La segunda, decisión. Sigue el sendero del 17."
Pero algo más la seguía. Una figura desdibujada: un Borrador. No caminaba, flotaba. No hablaba, pero en su mente Mariona escuchó: "No quiero borrarte. Quiero recordarte. Pero no sé quién eras."
El miedo la empujó a correr. El archivo vibraba, vivo, alterado. Pero Mariona se detuvo. Cayó de rodillas. Cerró los ojos. Escuchó a su abuelo: "El miedo tiene voz. Y a veces, solo quiere contarte algo que olvidaste.
Mariona se levantó y abrió su libro. Compartió una imagen del jardín, de su infancia. El Borrador se estremeció. Por un instante, reveló un rostro humano, joven, atrapado en tinta.
Vuelve cuando recuerdes quién eres. susurró Mariona.
La figura se desvaneció sin violencia. El Archivo se calmó. Los libros volvieron a su lugar. Y entonces, Elías apareció, jadeando.
Lo has enfrentado sin destruir, dijo. Has despertado el Archivo. Eres una Portadora.
Mariona miró su libro. El título apareció por sí solo: **La Inconclusa que Despertó**.
Y al fondo, una puerta verde con el número 17 brillaba con una luz nueva.
Mariona cruzó el umbral. La sala más allá era distinta. Amplia, sin gravedad, con miles de hilos dorados flotando. Historias posibles. Futuras. Algunas rotas. Otras esperando autor.
Allí encontró a otros como ella. Portadores de libros aún en blanco. Algunos muy jóvenes. Otros ancianos. Todos con la misma mirada: han despertado.
Elías habló por última vez:
Hay quienes intentan reescribir la historia desde el olvido. Pero tú has elegido recordar. Ahora, escribe.
Mariona levantó la pluma. Y escribió la primera línea.
Julieta©
Fin de la Historia... o su principio.
* * * * * * * * * * * * *
foto: InternetBarcelona, 23 d'abril.
La ciutat desbordava vida.
Era Diada de Sant Jordi: llibres, roses i promeses suraven en l'aire com si el mateix dia hagués estat escrit per un poeta.
Mariona caminava entre llocs plens d'històries, deixant que els seus dits freguessin portades que semblaven cridar-la pel seu nom. El sol escalfava sense cremar, i els transeünts somreien amb aquesta lluentor especial que només dona la literatura compartida.
Va ser en un racó apartat, gairebé invisible, on ho va trobar: un llibre petit, enquadernat en cuir antic, amb un símbol gravat en la portada.
Un drac envoltant una rosa.
No tenia autor, títol ni preu. En obrir-ho, una fulla distinta a la resta es va lliscar entre els seus dits. Cal·ligrafia antiga, escrita en un idioma que no podia reconèixer... però que, estranyament, comprenia.
Aquesta nit, Mariona va tornar a casa amb el llibre amagat sota l'abric. No podia explicar-ho, però sentia que alguna cosa s'havia activat. Com si hagués obert una porta invisible.
A mitjanit, guiada per una direcció gargotejada en una cantonada del manuscrit, va arribar al *Carrer de les Ànimes.
Una dona de cabells blancs la va rebre. "Has vingut", va dir, com si l'esperés des de sempre. I llavors li va parlar del llibre original, perdut des de 1936. Dividit. Protegit.
I dels Esborranys: éssers atrapats entre històries inconcluses, disposats a esborrar tot el que no poden posseir.
Mariona va acceptar la missió. Va descendir per una escala secreta fins a un arxiu impossible: una biblioteca subterrània on els llibres suraven i el temps no tenia poder.
Allí va conèixer a Elías, el Guardià del Segon Llindar. Tenia el rostre marcat per les lectures i els silencis, i els ulls de qui ha llegit coses que uns altres van oblidar.
Li va mostrar el seu propi llibre: un en blanc, que s'escriuria amb les seves decisions.
Seguint una sensació profunda, Mariona va trobar un llibre blau sense títol. Dins, records de la seva infància. Un capvespre. Una caixa enterrada. El seu avi. Una frase gravada en tinta daurada li va mostrar el camí: "La primera clau és memòria. La segona, decisió. Segueix la sendera del 17."
Però alguna cosa més la seguia. Una figura desdibuixada: un Esborrany. No caminava, surava. No parlava, però en la seva ment Mariona va escoltar:
"No vull esborrar-te. Vull recordar-te. Però no sé qui eres."
La por la va empènyer a córrer. L'arxiu vibrava, viu, alterat.
Però Mariona es va detenir.
Va caure de genolls. Va tancar els ulls. Va escoltar el seu avi: "La por té veu. I a vegades, només vol explicar-te alguna cosa que vas oblidar.
Mariona es va aixecar i va obrir el seu llibre. Va compartir una imatge del jardí, de la seva infància. L'Esborrany es va estremir. Per un instant, va revelar un rostre humà, jove, atrapat en tinta.
Torna quan recordis qui ets ,va murmurar Mariona.
La figura es va esvair sense violència. L'Arxiu es va calmar. Els llibres van tornar al seu lloc. I llavors, Elías va aparèixer, panteixant.
Ho has enfrontat sense destruir ,va dir. Has despertat l'Arxiu. Ets una Portadora.
Mariona va mirar el seu llibre. El títol va aparèixer per si sol: **La Inconclusa que Va despertar**.
I al fons, una porta verda amb el número 17 brillava amb una llum nova.
Mariona va travessar el llindar. La sala més enllà era distinta. Àmplia, sense gravetat, amb milers de fils daurats surant. Històries possibles. Futures. Algunes trencades. Unes altres esperant autor.
Allí va trobar a uns altres com ella. Portadors de llibres encara en blanc. Alguns molt joves. Altres ancians. Tots amb la mateixa mirada: han despertat.
Elías va parlar per última vegada:
Hi ha els qui intenten reescriure la història des de l'oblit. Però tu has triat recordar. Ara, escriu.
Mariona va aixecar la ploma. I va escriure la primera línia.
( Traducción a proximada)
Julieta©
Fi de la Història... o el seu principi...
foto: Internet